Historia del Cine: Epoca Muda - Parte 1 i Parte 2 (1983)Editorial Casals
Text i guió: J. M. Caparrós Lera
Selecció d'imatges i realització: José del Castillo
Música original: Joan Pineda
Amb l'assessorament de Film historia. Centro de investigaciones cinematográficas
Amb la col·laboració de Jos Oliver Casademont, Manuel Sala Bellsolell, J. A. Soler Carreras i Pere Tresserras i les entitas CO.CI.CA, Col·lecció cinematogràfica catalana, Biblioteca del cinema Delmiro de Caralt
Realització tècnica i artística: alfaVideo
Per completar aquest recorregut pels inicis del cinema, us proposem el visionat d'una pel·lícula completa. Trieu entre The Kid (El xiquet - 1921) o City Lights(Llums de la ciutat - 1931) de Charles Chaplin o Metropolis(1927) de Fritz Lang. Qualsevol de les tres pel·lícules us permetrà observar l'esforç i el recorregut que, en poques dècades, va fer la indústria del cinema, tant a Europa com als Estats Units, pel que fa la creació d'un llenguatge propi amb el qual podien contar històries i generar entreteniment.
Acte: cinefòrum. Amor, desamor i les seues conseqüències socials.
Projecciódel documental La madre que los parió(TV3/UAB) d’Inma Jiménez Neira i col·loqui posterior amb Ana Aguado (catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de València), Mar Cortina (psicopedagoga i especialista en Educació Emocional), Germán Gil Rodríguez (professor de la facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València) i Inma Jiménez Neira (realitzadora).
Entrada lliure
Més informació
I, si aneu una miqueta abans, podeu aprofitar per visitar 2 exposicions fotogràfiques interessants:
-una col·lectiva dels estudiants i docents del Grau de Multimèdia de la Universitat Oberta de Catalunya. Del 12 de març i el 20 d’abril.
Tarangoha estat considerat, en els darrers premis Enderrok, un dels grans grups de l'any 2012. El seu disc 'Benvinguts al viatge' i el seu directe han estat molt lloats per públic i crítica. El seu caràcter combatiu el podeu trobar en alguna de les lletres de les seues cançons i també en les declaracions que un dels seus components va fer en retirar un dels guardons dels premis Enderrok, una crida a combatre la crisi i les retallades: "Igual que hem vist que ompliu les places dels pobles ballant, hem d'omplir les places per dir prou".
El darrer 5 de febrer es va celebrar el Dia de la Internet Segura. Més de 100 països arreu del món aprofitaren aquesta oportunitat per a advertir a joves i menors que, a la xarxa, com en qualsevol altre lloc del món, cal estar atent. El lema d’enguany ‘Connecta’t amb respecte’incideix en els drets però també amb les responsabilitats que assumim quan utilitzem Internet. Un toc d’atenció que, després de les notícies sobre l’extensió de les eines per a difondre rumors en entorns educatius, sembla més que adient.
Amb aquest objectiu, el TERCAT ha publicat un diccionari en línia, Terminologia bàsica de les xarxes socials, que conté un centenar de termes relacionats amb les diferents xarxes socials, especialment el Facebook i el Twitter, amb la definició en català i equivalents en espanyol i anglès.
El cinema musical a Espanya comença amb l'aparició del cinema sonor. Els primers títols els trobem ja en la dècada dels anys trenta amb pel·lícules que recreen la tradició i els gustos musicals de l'època: sarsuela, cuplet, copla, flamenc, revista i, cap a finals dels cinquanta, música pop. Els arguments giraven, normalment, al voltant d'una història prou simple i, sovint, aprofitaven l'èxit d'algun cantant o estaven al servei del llançament o la promoció d'algun disc o carrera musical. Són famoses, entre d'altres, les intervencions en el cinema de les folklòriques Concha Piquer, Imperio Argentina, Estrellita Castro, Lola Flores, Miguel de Molina, Carmen Sevilla i Sara Montiel. També hi hagué el cinema realitzat per a promocionar alguns xiquets prodigi com Rocío Dúrcal, Marisol, Joselito, Pili i Mili o Ana Belén. En aquestes pel·lícules els protagonistes cantaven, generalment, les seues cançons insertades dins de la pròpia història o com un parèntesi, agafat sovint pels pèls, dins de l'argument.
La col·laboració del ballarí Antonio Gades i Carlos Saura permeté l'estrena de projectes interessants pel seu tractament i per la complexitat de les produccions, on queda clar el domini de la tècnica cinematogràfica i la posada en escena al servei de la dança i d'una realització teatral. És el cas de Bodas de sangre(1981), Carmen(1983), El amor brujo (1986), Sevillanas(1992), Flamenco(1995) i Salomé(2002).
Més recentment, cal destacar les pel·lícules de Fernando Trueba La niña de tus ojos(1998) on es fa un homenatge al treball de la productora cinematogràfica hispano-alemanya Hispano-Films-Produktions, a l'actriu i cantant Imperio Aregentina i, més concretament, a la pel·lícula Carmen la de Triana(1938). Amb Calle 54 (2000) i Chico & Rita (2010) la música es converteix en la veritable protagonista del film.
Chico & Ritaés una pel·lícula d'animació on Trueba, Mariscal i Errando ens narren la història d'amor entre una parella de músics i els entrebancs pels quals han de passar durant la seua relació, primer a l'Havana i, més tard, als Estats Units. Les constants separacions i retrobades dels protagonistes es repeteixen a la manera dels boleros, amb la intensitat de l'amor i del desamor, de forma apassionada. La pel·lícula està plantejada com un llarg flashback que, intermitentment, ens mostra els records de Chico Valdés de forma cronològica: des del 1948, moment en què es coneixen els protagonistes, fins a la separació definitiva, just amb el triomf de la revolució cubana. Trueba recrea les cançons de l'època i el treball dels músics cubans en les orquestres dels Estats Units i, dins de la pròpia ficció, inclou alguns detalls reals com la mort de Chano Pozo que fan més creïble el relat. Encara que no és la millor pel·lícula de Trueba, el seu format la fa original i la història entreté. Els dibuixos de Javier Mariscal, fets a mà, i l'animació posterior, feta per ordinador, bé mereixen la pena.
Enllaç a la pel·lícula d'animacióChico & Rita on Trueba realitza una col·laboració interessant amb el dissenyador valencià Mariscal.
Amb motiu dels quaranta-cinc anys de l'apertura de la llibreria 3i4, inaugurada allà pel març de 1968, hui se celebrarà una festa a la seu de l'actual llibreria. Aquella moguda primavera naixia a la ciutat una llibreria amb voluntat d’agitació cívica que ens permetria l'accés a la cultura en valencià; la voluntat de servei a la llengua ens permeté accedir a molts llibres que, d'altra manera, no ens hagueren arribat a les mans.
Núria Cadenes, l'actual directora, vol celebrar aquests 45 anys ininterromputs de cultura i país i el nou impuls amb què la llibreria 3i4 ha començat el 2013.
L'escriptor dibuixat per Ramon Nadal, Rosselló-Porcel en la seva obra pòstuma deixà un model de poesia per al joves escriptors de postguerra.
A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes. Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava que ve de tu, cadena clara, serra, plaer, claror meva! Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em torben, em fatiguen com en un tedi lent. El cor de la tardor ja s'hi marceix, concertat amb fumeres delicades. I les herbes es cremen a turons de cacera, entre somnis de setembre i boires entintades de capvespre. Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca.
(D'Imitació del foc, 1937)
Cançó després de la pluja
El vent juga amb el molí i amb la rosa desclosa. Matinet matí, no ballis amb la calitja.
A l'escarabat bum bum les ales li frisen. Les flors de la perera riuen i riuen.
Una mica de cel blau, una mica mica. El núvol empeny el núvol i llisca que llisca.
Qui puja a la muntanya? El caragol que treu banya. El sol s'encén i s'apaga, albó, romaní, argelaga. El sol s'apaga i s'encén, farigola, romeguer.
El sol és aquí, entre la rosa i el molí. Matinet matí, les bruixes es pentinen. El sol és aquí. Ai! Que es menja la calitja!
Amb un twitt ens confirmava el grup el que ja havíem llegit en premsa, Obrint Pas anunciava una aturada, que esperem no siga definitiva. Amb el seu missatge digital donaven les gràcies als seus seguidors d'aquesta manera:
Emocionats, anunciem una aturada del grup. Milers de gràcies a totes i tots per aquests anys. Seguim. Seguirem. pic.twitter.com/GbrbxRS96G
Des d'aquest apunt volem reconéixer el gran treball que han fet pel nostre País i per la cançó en català i recordar l'homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés. La cançó'La vida sense tu'és una de les més escoltades del disc Coratge(2011) i la recuperem perquè s'hi inclou una veu que recita, al principi i al final, un fragment del particular Cant a València d'Estellés; la cançó no deixa de ser també el particular cant a la ciutat i al poeta del grup que ha encapçalat el cantant, guitarrista i escriptor Xavi Sarrià.
La vida és un matí de cada dia
quan et passava a recollir
una caputxa negra, texans amples,
un mural descolorit.
La vida és una classe a Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a l'assemblea
apunts bruts, cabells daurats.
La vida és un dijous que acabaria
al teu pis d'estudiants,
quatre espelmes grogues a la cuina
ombres nues, plats trencats.
La vida és un cel blau cap al migdia
quan pujàvem al terrat
una cançó d'Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs.
La vida és tancar els ulls, tornar a riure,
cridar al vent, sentir-nos lliures;
la vida és desitjar tornar a nàixer
córrer tot sol, sentir-te créixer;
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes;
la vida és entendre que he d'aprendre,
aprendre a viure
la vida sense tu.
La vida és mossegar la fruita dolça
a les escales de Mercat Central,
pujar per Cavallers fins la Valldigna,
fumar oblits, cantar a crits.
La vida és una casa enderrocada
prop de les Torres de Serrans
'Amor, humor, respecte' a la façana
foc i metralla a les nostres mans.
La vida és agafar el primer tramvia
del Pont de Fusta al Cabanyal
una ciutat taronja a les finestres
un món en guerra als ulls cansats.
La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l'últim cop que em vas besar.
Volíem també triar una cançó patriòtica del repertori del grup però es fa difícil perquèObrint Pas ha estat un grup emblemàtic per al País Valencià i, al llarg d'aquests darrers vint anys, ens ha deixat cançons tan importants com les que podeu escoltar al seu concert Obrint Pas - En moviment. No és el mateix que el directe, però hi ha igualment la força de les paraules i la música, hi ha present la intenció i l'ànim que ens ha tramés sovint el grup i l'estima per la terra i pel nostre poble.
Clica en aquest enllaçsi vols escoltar tot el concert.
"El vendedor de humo" (2012), dirigit pel professor Jaime Maestro Sellés, és el curtmetratgeguanyador de la XXVII edició dels premis Goya. Realitzat íntegrament pels alumnes del màster d'animació de l'escolade cine valenciana PrimerFrame, el curtens mostra una anècdota de forma brillant i colorista. No es tracta d'una gran història però resulta curiós veure com, aparentment, les persones d'un poble menut no donen importància a qui els vol vendre fum. Lamentablement, un fet concret, atrau la seua atenció i els encanteris del venedor els fan veure les pròpies fantasies com a reals. La llàstima és que els somnis tenen data de caducitat i, en aquesta ocasió, l'aigua pot fer un paper rellevant...
La mateixa escola també ha tingut preseleccionats per als Goya altres curts fets pels seus alumnes; és el cas, per exemple, de FriendSheep, un treball més previsible del qual interessa especialment l'entrevista on s'explica el procés de treball.
Aquest fet, que es repeteix, ens demostra que l'animació valenciana té possibilitats i els creadors més joves molt de futur.
La Fundació Bancaixa revisa el mite de Marilyn Monroe amb una exposició fotogràfica que s'exposa a la ciutat de València fins el 6 de juliol. Marilyn és una de les icones indiscutibles del cinema del segle XX i l'agència Magnum ens ho mostra a través de 34 instantànies preses entre els anys 1954 i 1960. La mostra recull retrats de Bruce Davidson, Elliot Erwitt, Philippe Halsman, Eric Hasrtmann, Bob Henriques, Ige Morath i Eve Arnold, la fotògrafa que més tractà Marilyn i amb qui va compartir una gran amistat. Les 34 fotografies fugen de l’estereotip per il·lustrar moments dels descansos en els rodatges i de malenconia. Les imatges, algunes de les quals romanen indelebles en la memòria col·lectiva del cinema i de l’art, van acompanyades d’una selecció de textos manuscrits de les seues cartes i els seus diaris.
Marilyn Monroe: “La virtut d'una xica és molt menys important a Hollywood que el seu pentinat. Se't jutja pel teu aspecte, no pel que ets. Hollywood és un lloc on et paguen mil dòlars per un bes i cinquanta centaus per la teua ànima. Ho sé perquè vaig rebutjar la primera oferta prou sovint i cobrí sempre els cinquanta centaus.”
Després del visionat i comentari de la pel·lícula Con faldas y a lo loco(Some Like It Hot, 1959) de Billy Wilder, que féreu al començament de febrer a classe, aquesta exposició pot ser un bon complement per entendre un poc millor l'actriu, el personatge i el mite. La mostra, a més, s'acompanya amb un taller d'art, Temptació-és. Marilyn, per als més joves.
L'educació no es fa sols amb gestos, però de vegades un gest senzill és el motor que pot encetar una nova intenció, que pot despertar un nou aprenentatge. Ací teniu un gest dels companys de CCOO que pretén recordar-nos que tenim una llengua, el valencià, i unes persones que durant anys lluitaren per la seua defensa, per la seua normalització, i feren possible que ens arribara a tots nosaltres amb la força de les paraules i amb el propòsit de la comunicació. Sí al valencià!
Aquest homenatge al valencià de la Federació d'Educació de CCOO va dedicat als qui cada dia aprenem un poc de la nostra llengua i l'estimem. I, especialment, al poeta Vicent Andrés Estellés (mort el 27-03-1993, hui fa vint anys), La llengua dels valencians, el llibre del lingüista Manuel Sanchis Guarnerpublicat per primera vegada el 1933, i a l'assagista Joan Fuster(Sueca, 1922-1992).
Us adjuntem també el fragment de la lletra de la cançó "Despertar", de Pau Alabajos, que s'escolta de fons en el vídeo.
Jo no vinc de cap silenci
però se molt bé que és lamentar
que la meua llengua
siga un patrimoni menyspreat
pel poder polític
que ens denega el dret a viure en pau.
Jo he nascut en democràcia
però se molt bé que és protestar
contra la censura,
contra el genocidi cultural,
contra els privilegis,
de la nova classe dominant.
Però no em quedaré mai de braços creuats,
lluitaré per trencar les cadenes de nou, és possible somiar amb un món diferent
només cal intentar caminar sense por.
La publicitat forma part de la vida quotidiana; televisió, revistes, diaris, tanques publicitàries, internet són alguns dels suports a través dels quals moltes marques comercials ens fan arribar els seus missatges consumistes.
El documental de la Televisió de Catalunya, que us enllacem, gira al voltant d'aquesta idea i ens mostra la publicitat emesa al llarg de l'any 2012 tot articulant dos elements: espots i espais de la vida quotidiana que estan estretament relacionats amb els productes que s'anuncien. El programa, a cavall entre el documental i l'entreteniment, ensenya diversos contextos que ens donen peu a parlar dels anuncis que han marcat tendència, tot integrant en aquests espais el testimoni de creatius publicitaris, acadèmics i personatges relacionats amb els diversos espots.
Actors, figurants i músics també són altres components que ens descobriran alguns dels secrets més ben guardats de la publicitat del 2012.
Vocabularioés el primer projecte per al teatre en castellà de Paco Romeu. Amb aquesta obra obtingué el Premio Iberoamericano de Teatro Tirso de Molina 2012, atorgat pel Ministerio de Asuntos Exteriores. A hores d'ara, Sam Baixauliprepara un curtmetratge basat en el guió que el mateix autor ha fet comptant també amb la seua col·laboració.
Sovint, la llengua es converteix en el refugi dels humans; vivim molt bé quan controlem el llenguatge, ens sentim segurs; però, si desapareix eixa protecció, si ens veiem obligats a aprendre una nova llengua, a tornar a nomenar cada objecte, cada sentiment, cada acció amb paraules noves, què ens ocorre? Què passa amb aquella seguretat que teníem? Quins nous mecanismes es desencadenen dins nostre?
Vocabulario és una història d'amor i llenguatge; d'estima per les persones i per les paraules amb què estimem.
Per ajudar-se a editar aquest projectei fer-ne la seua difusió, han triat l'opció de micromecenatge en Verkami, un espai obert per a la col·laboració amb els creadors. Desitgem que el projecte tire endavant i que siga una realitat per poder gaudir del treball d'aquests bons amics, antics alumnes de l'institut, als qui els alumnes d'Imatge tindreu ocasió de conéixer enguany.
Si voleu conéixer més detalls del projecte, visiteu el seu blog ací.
Apunt recuperat del dia 7 de març. El termini s'acaba i encara els calen ajudes per tirar el projecte endavant. Mireu-vos els diferents apunts que han publicat a Verkami on trobareu un recorregut interessant sobre el procés que han seguit Sam i la resta de l'equip per realitzar el curt.
La cuinera del presidentés una comèdia d'entreteniment en la qual se'ns mostren els artificis culinaris i la lluita professional d'una dona, una important xef del Périgord, que deixa el món rural on regenta un negoci amb reconeixement i professionalitat per cuinar, a París, per al president del govern.
La pel·lícula s'estructura al voltant de l'eix de present, el darrer dia de treball de la protagonista en una base de l'Antàrtida, i l'alterna amb el relat del passat d'Hortense mitjançant la inserció de diversos flashback on descobrim els dos anys que exercí de cuinera del president François Mitterrand i els motius que l'obligaren a deixar la feina. Tots dos relats van conformant de forma cronològica el retrat d'Hortense Laborie a partir de la selecció d'aquells aspectes que destaquen en la dona i en la professional: cuina i caràcter.
L'argument s'enceta amb l'arribada d'un vaixell a l'illa on està la base on treballa Hortense. La mar està picada, tot just al contrari de quan s'acaba la pel·lícula amb la partida del mateix vaixell sobre una mar més calmada. Aquesta metàfora visual permetrà al director, Chistian Vincent, mostrar-nos l'estat d'ànim de la cuinera. Hortense té, aquell dia, un cert tràfec extra perquèés el seu darrer dia de treball i vol acomiadar-se amb un sopar especial. La preparació d'aquell sopar, i la curiositat excessiva d'una periodista australiana, la posaran un poc nerviosa perquè les preguntes li remouran el record, l'evocació del passat que la senyora Laborie havia decidit deixar enrere.
Hortense, en la seua fugida personal, tria aquell refugi antàrtic de manera meditada; sentir-se apartada del món, en un espai limitat per la costa i amb unes condicions climàtiques poc favorables, la fan retrobar-se i sentir-se millor i li permet posar en ordre allò que realment vol fer en la vida. Aquesta prestigiosa xef del Périgord havia acceptat la proposta del president de la República francesa perquè era un home de gustos senzills, com la seua cuina, allunyada d'ornaments innecessaris i centrada en els sabors i en la tria d'uns productes frescos de temporada; però la brega del dia a dia va més enllà de la preparació d'un menú diari per al president. De sobte toparà amb la burocràcia, les retallades de pressupostos i l'enfrontament amb un cap de cuina que porta trenta anys al servei dels comensals de l'Elisi.
Hortense dimitirà, dos anys més tard, cansada de lluitar contra la pròpia maquinària i conscient que no és una persona a qui li agrade obeir per servilisme. Ella és una dona que defuig el protagonisme però exigeix llibertat, rigor i professionalitat a l'hora d'exercir el seu treball. És per això que, en assumir que no fa bé la seua tasca, aprofitarà un viatge a Turquia del president per deixar-li una carta molt personal i començar la fugida personal que la durà a l'Antàrtida.
No obstant tot això, el film resulta superficial quan passa dels artificis de la cuina a la presentació dels personatges secundaris, com és el cas de la periodista australiana i el seu càmera que s'allunyen amb massa facilitat de l'objectiu que els havia portat a la base científica i centren totes les seues aparicions en l'interés que els desperta aquella especial cuinera. El mateix passa quan aborda des de la superficialitat el paper d'aquella dona que treballa entre hòmens que li són rivals i mantenen una certa actitud masclista o quan es deixa de banda la situació política francesa dels anys huitanta per explicar la història d'aquest personatge que està en contacte amb el mateix president del govern francés.
Falta d'aprofundiment en alguns aspectes que la podrien haver fet més interessant i virtuosisme en l'actuació que fa creïble el personatge central interpretat per Catherine Frot.
Amplieu informació: Xerrada en la Biblioteca Nacional(Si no teniu temps per escoltar la conferència completa, no us perdeu els 12 últims minuts, veureu la humanitat i l'honradesa d'aquest gran home).
El 16 d'abril els Manel tindran nou disc al mercat: Atletes, baixin de l'escenari.
De moment ens han presentat el seu primer senzill, que podeu escoltar a Youtube; es tracta de la cançóTeresa Rampell, un tema que ens recorda el ritme d'altres cançons del grup, el seu so particular.
La cançó parla d'una nit de Teresa a la seua ciutat, Barcelona. El clip, dirigit per Sergi Pérez, s'ha rodat a l'hotel Amèrica d'Igualada i és la història d'un instant d'alienació transitòria provocada per una força estranya no identificada.
De la seua gira, que començarà el 23 de maig a Barcelona, us podem avançar que també inclourà una actuació a Borriana (Castelló) el dia 2 de juliol en el marc de l'Arenal Sound.
Teresa Rampell
El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l'ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l'altra banda del carrer.
Mmmm, so d'un motor accelerant sobre el pont de Vallcarca.
Que soni un rock'n'roll, que abaixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil, aliè a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s'il·lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se'l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l'amor, que ve l'amor,
que ve l'amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L'amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l'amor, per fi, retorna a la ciutat!
Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t'apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d'homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien a trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l'amor, que ve l'amor,
que ve l'amor ressonant com un incendi de timbals!
L'amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l'amor, per fi, retorna a la ciutat!
L'amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar, és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s'hi amaga.
L'amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada.
Parlem de muntatge en paral·lel quan, a través del muntatge, s'alternen accions que l'espectador ha d'entendre que passen simultàniament en llocs o en temps diferents; per exemple, en el començament d'aquest fragment d'Star wars Episode I (George Lucas, 1999), veiem la pista i l'estadi; en el primer espai transcorre la cursa de les naus i, en el segon, podem contemplar la reacció dels espectadors. Les dues accions s'alternen en la pantalla i acaben coincidint just quan el vehicle guanyador arriba a l'estadi. Normalment les accions es donen sentit mútuament, són comparades i una determina l'altra.
Tambéés un recurs molt habitual en pel·lícules d'acció o de vaquers que contribueix, per exemple, a generar una certa tensió en les persecucions. La tècnica sol emprar-se, en ocasions, per relacionar o enfrontar el tema del que tracten les diferents narracions; per això la imatge passa d'una història a l'altra com en el cas de The Godfather(Francis Ford Coppola, 1972) on el bateig i la venjança, al final de la pel·lícula, es mostren a l'espectador mentre s'alternen fragments de les dues narracions de forma cronològica.
De vegades, per enriquir el muntatge, també es busquen aquelles similituds (objectes, formes, sons...) que permeten enllaçar les escenes; és el cas del curt que us proposem analitzar on, a més del muntatge en paral·lel, el pas d'una narració a l'altra s'esdevé mitjançant l'el·lipsi o la plasmació d'alguna coincidència en les formes, els sons o els colors dels objectes i també en les accions dels personatges.
Exercici:
Observeu, en el curt del final de l'apunt, l'alternança de les accions dels dos membres de la parella mentre ell està a la cuina i ella, al bany o al dormitori.
Anoteu quin element ha permés passar d'una escena a l'altra i quina ha estat la similitud que s’ha suggerit amb el muntatge. Per exemple el soroll (de l’assecador i la batedora), la forma (del cor del ...), el gest (...), el color...
Finalment, descriviu una acció on el muntatge en paral·lel reforce el resultat final.
Love recipe (Recepta d'amor)
Un curt de: Felipe Pizarro S., Frédéric Bajou, Morgan Bourdon, Jiun Yiing Mow i
Loïc Paoli
Música de: Mathieu Alvado.
Producció: SUPINFOCOM Arles
Any: 2008
Sinopsi: Amb motiu de l'aniversari, ell li prepara un pastís amb forma de cor a la dona que, després d'un bany, es disposa a mostrar-se ben guapa per al company. Si voleu saber com s'estimen tots dos haureu d'esperar al final d'aquest curt i observar què passa amb la pilota i el gosset. La resta la deixe a la imaginació de l'espectador.
