Entre dos persones podreu completar el fragment del capítol 8 de la novel·la ‘L’home del jaguar blanc’ de l'escriptor Xavier Vernetta.

Alterneu lectura i escriptura.

Full 1

Alumne A llig, alumne B copia en el full 2

Dijous 14 de febrer. Migdia. La presentadora del telenotícies saluda amb un somriure més satisfet del que és habitual i anuncia notícies destacables de la jornada. A Rússia s'estomaquen, a Alemanya es reuneixen, a la Xina dissimulen, als Estats Units somriuen i a l'Àfrica ningú no entén exactament què passa. També hi ha notícies de casa, que avui són el plat fort del dia.

____________________________________________________________________
____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ _________________________.

Al bar de Calella on treballa en Jami, ell i l'Albert miren el televisor mentre fan un mos -entrepà i cervesa. La Cuca (Clàudia segons la presentadora del vestit gris) els ha deixat una nota on els anuncia que intentarà fer-se lloc a la televisió per explicar-ho tot. Els amants de les desgràcies amb final feliç, a hores d'ara, deuen barallar-se pel control del comandament a distància a totes les cases. ______________________________________________.

____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ _________________________.

Xavier Vernetta, L'home del jaguar blanc. Les oportunitats d'Albert Jofresa [1] (1997) E. Tàndem

Full 2

Alumne B llig, alumne A copia en el full 1

____________________________________________________________________
____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ _________________________.

El vestit gris que duu avui la presentadora s'adiu amb algunes de les notícies que ha anunciat, en especial les meteorològiques. Plou més o menys a tot arreu del país i sense manies. A la comarca del Maresme les rieres celebren la festa major i la gent ha de retirar els vehicles mal aparcats dels llocs inundables de costum.

____________________________________________________________________
____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ ____________________________________________________________________ _________________________.Màxima audiència.

Després de cinc notícies internacionals i tres de nacionals, la presentadora del vestit gris ensenya l'orella esquerra per parlar amb Cuca, que contesta pausadament, com si expliqués l'argument d'una novel·la que havia llegit feia temps.

Xavier Vernetta, L'home del jaguar blanc. Les oportunitats d'Albert Jofresa [1] (1997) E. Tàndem

ACTIVITATS

1. Qui és el narrador?

2. Quines indicacions de temps apareixen en el text? I de lloc?

3. Per què creus que l'Albert i en Jami tenen tant d'interés en les notícies d'aquell dia?

4. Quantes notícies explica la presentadora abans de parlar amb Cuca?

L'anunci que he triat per al meu comentari és senzill i pense que està adreçat a gent independent de classe mitjana. Crec que és una campanya efectiva que aprofita el fet que s'han posat de moda les màquines de café exprés. La marca, a més, ha sigut una de les primeres en llançar un producte net i fàcil de manipular que ens trasllada la idea de qualitat i distinció des del començament de la promoció, una campanya que es va encetar a Espanya amb el ganxo d'un elegant George Clooney, enganyat per astutes i atractives dones, que fingeixen atracció i interés per l'actor, i un celestial o un aprofitat John Malkovich, segons es mire.

En aquesta ocasió la publicitat és més senzilla, com us deia abans; l’anunci de la cafetera Inissia comença amb la imatge d'un lateral de la màquina on apareix el logotip de la marca: Nespresso. De fons escoltem una música animada que perdurarà al llarg de, pràcticament, tot l’anunci.

El lema que domina aquesta publicitat és el de la inspiració, moguda per la passió; per això el publicista ha triat el treball d'un pintor que s'inspira en la bellesa d'una cafetera i en la passió pel café.

Al temps que veiem el procés minimalista d'execució d'un quadre, en paral·lel observem com és de fàcil fer-se un veritable café exprés.

La màquina és mostrada com un objecte d'art, precís i eficient, capaç de transmetre passió. Les diferents accions d'una mà, la del pintor, i de l'altra, la de qui prepara café, ens mostren el traç de les distintes línies sobre el llenç o sobre la tassa de vidre: la tria del pinzell i la de la càpsula daurada del café; la pols del pinzell i la pols del café ben molt i torrat que apareix ja dissolt ja en l’aigua per crear una beguda estimulant; el café que cau des de la cafetera, en vertical, dins la tassa i la línia roja, vertical també, del traç del pinzell sobre el quadre; la simetria de la línia que deixa la tassa que desapareix per la dreta i la pinzellada, de dreta a esquerra, que parteix el quadre en dos; la claror del llenç i la transparència de la tassa que deixen a la vista l'obra resultant i equiparen el treball del pintor amb el de la màquina de cafè; un i l'altra, productes d'art.

Tot això no és casual, la història va seguint els dos processos en paral·lel sota un mateix punt de vista i posició de la càmera; per això es veu, per exemple, a la part esquerra el quadre en què ja hi ha pintats dos colors: el roig, a la part inferior, que recorda el líquid i el taronja, en la part superior, que imita la crema del café. És en eixos instants, quan el café ja reposa en la tassa transparent, que el pinzell traça la línia horitzontal de color roig que separa els dos colors anteriors. Mentrestant, en la part esquerra de la pantalla, la mà que acaba de fer el traç roig es retira, subtilment, al temps que veiem com una altra mà es retira igualment portant la tassa de cafè.

Dos elements es repeteixen com a marca d'identificació de Nespresso, la música de fons i l'eslògan final, imprés en anglés, en cursiva i en color or sobre un fons negre junt al logo de la marca i l'adreça de la pàgina web, al temps que una veu el repeteix: Nespresso: What else?. En aquesta ocasió, a més, s'afegeixen altres missatges perquè es tracta de llançar una nova màquina al mercat. Una veu sensual i clara, d'home, ens recorda que 'Hay objetos que inician pasiones. Descubre Inissia (...) nueva màquina de Nespresso" i el segon, en lletra impresa sobre la imatge, que apareix en meitat del discurs anterior (...) “inissia El inicio de una pasión” que ens explica el lligam 'passional' que establirà la màquina amb el seu propietari des del començament.

Un detall d'animació ens mostra els diferents colors (negre, blanc, roig, groc) amb què es presenta la màquina en el mercat per fer-la encara més atractiva al comprador.

Però no voldríem tancar el comentari sense assenyalar com la marca i l'agència que ha elaborat l'anunci oculten informació al consumidor sota l'etiqueta de passió, sensualitat, elegància, exclusivitat... i, com en la majoria dels anuncis, mai no ens indiquen ni el preu del producte ni si les càpsules de café són exclusives, com en la majoria dels models, i, per tant, un element que genera dependència de la marca que sempre pot controlar els preus.

La fotografia no és fàcil, requereix un cert control de l'enfocament i de la llum; i una mínima sensibilitat en seleccionar el tema que cal fotografiar. Si no us ho creieu, proveu i proveu. I, si encara no us aclariu, mireu-vos el curt de Nico Aguerre i ja em contareu.

La geometria està molt present en les nostres vides; només cal fer una ullada als edificis que conformen els carrers i les places del poble, al mobiliari que hi ha a l'institut o a casa, als objectes que emprem al llarg del dia; als jocs... La quotidianitat amb què mirem ens impedeix, de vegades, veure'n les formes bàsiques més enllà de les del propi conjunt, per això hem volgut plantejar un treball fotogràfic sobre les formes essencials que ens envolten.

Fotografies de Berta Guixot: Els triangles en l'arquitectura urbana

Foto: El triangle de la A

Foto: Triangle ceràmic

Foto: Nius de triangles

Foto: Triangle ciclista

Foto: Prohibició triangular

---

Fotografies d'Ester Gonzàlez Simeón: La geometria dels objectes, la geometria de les lletres

Foto: Uns pocs rectangles per a la lletra H

Foto: Cercle i rectangle ens fan la I

Foto: Dos diagonals la X ens fan

Foto: Ombra i esfèric: O, P, Q...

---

Si voleu ampliar la informació: mireu altres treballs similars en la web (cliqueu ací).

Hui en dia, el cinema recrea novel·les, còmics o sèries de televisió antigues, la televisió busca la inspiració en el món de la publicitat i els publicistes imiten el cinema. Tot sembla una mena de totus revolutum en què es barregen els referents de la imatge icònica, es recreen i es parodien. Busquem alguns exemples en què l'agent secret 007, el personatge de les novel·les d'Ian Fleming, n'és el protagonista.

La música de l'anunci anterior és una de les constants que va associada a les escenes d'acció que executa el famós agent secret. La silueta del personatge i el seu vestit elegant, tal com apareix Bond al cartell que hi ha a la màquina de begudes, una característica de l'atractiu del personatge que podem contemplar en tots els crèdits, sempre coloristes i imaginatius, de les pel·lícules del 007 de torn. Veieu, per exemple, els títols de crèdit d'Obsidian Kiss o els d'una de les primeres pel·lícules de la saga, Dr. No (James Bond), i observeu també la imatge en la llauna de refresc següent.

James Bond és un personatge que s'ha convertit en un dels més emblemàtics del cinema d'acció, per això ha estat imitat i parodiat en més d'una ocasió com demostren la pel·lícula Johnny English i, especialment, els anuncis de molts articles de luxe: el caféespecial, els diners fàcils de les targetes de crèdit, la cervesa refrescant, el xarop per a la tos més efectiu, els cars rellotges o els cotxes grans, entre d'altres.

Sr. Garcíaés el pseudònim d'un dissenyador madrileny que ha il·lustrat llibres per a diferents editorials i revistes nacionals i internacionals. És també un dels fundadors de la Sociedad de Collage de Madrid on ha realitzat algunes exposicions individuals i col·lectives. El seu pseudònim ens recorda el novel·lista i autor teatral Enrique Jardiel Poncela per tres motius: les marques literàries en el grafisme, la coincidència en la utilització d'un humor absurd i surrealista i la casualitat del nom amb què signa l'artista i el títol d'una de les obres de l'autor teatral: El cadàver del Sr. García.

Font: Google imatges

Conscients que no podem abastar tota l'obra i influïts per aquesta primera sensació, ens hem limitat a localitzar algunes referències literàries pròpies del llenguatge poètic present en les composicions del Sr. García. És el cas, per exemple, de Moby-Dick, la novel·la de Herman Melville.

Font: Magenta

O també, el de la novel·la Alícia al país de les meravelles, obra de Lewis Carroll amb un marcat accent oníric que està ben present en l'obra de Sr. García.

Font: Sr. Garcia

No volem oblidar, en aquesta breu pinzellada, alguns treballs que ens acosten a la novel·la negra i, especialment, al món del cinema.

El llenguatge del collage requereix molt d'ingeni i habilitat amb les tisores i la composició, tècnica que controla de forma especial Sr. García. El collage s'ha emprat en poesia, entre d'altres pels dadaistes; en tallers d'escriptura com els del grup Grafein; i en publicitat, faceta en què treballà també l'autor durant un temps i que ens ha deixat exemples com el del pòster següent:

Font: Sr. García

Un altre dels temes relacionats amb la literatura que observem de forma constant en l'obra gràfica de Sr. Garcíaés la interpretació del món que l'envolta a partir de la creació d'objectes, poemes visuals, i de la creació de personatges, com podem observar en algunes de les seues exposicions: "Pasaba por aquí", (La calera) tot un bestiari de personatges característics de la societat de consum en què ens movem, i "Collage, poema objeto", un catàleg d'objectes carregats de poesia i de força visual.

És per això que el treball de Sr. García es mereix la nostra atenció i una breu reflexió sobre la seua mirada que podrem fer a classe , amb més detall, el proper dimecres.

Entre dos persones podreu completar el text, extret del llibre Girona, un llibre de records (1952), publicat el 1966 dins el tercer volum de l’obra completa, Primera volada, per l’Editorial Destino, i reeditat el 2012 per Edicions 62, per commemorar els 60 anys de la primera edició, dins la col·lecció "la butxaca".

Alterneu lectura i escriptura.

Full 1

_________________________________________________________________

_________________________________________________________________

_________________________________________________________________

_____________________.

Josep Pla, Girona, un llibre de records

Font: La serp blanca, blog d'Enric Iborra

---

Full 2

Alumne B llig, alumne A copia en el full 1

______________________________________________________________________

______________________________________________________________________

______________________________________________________________________

______________________________________________________________________

_______ d'un marxant i sobre la foscor xocolatada d’una vaca la faixa roja d’un pagès. Un matxo tirava una guitza i sempre hi havia un ase o dos que bramaven. En aquest areny platejat, els arbres del carrer del Carme al fons, s’hi reunia la flor de la gitaneria, de la ramaderia, de l’intercanvi, de la barata i de la veterinària provincial. El núvol de pols era brillant i el sol l’irisava; de vegades al fons es veia la lluïsor dels tricornis xarolats de la parella de la guàrdia civil.

Josep Pla, Girona, un llibre de records

Font: La serp blanca, blog d'Enric Iborra

---

ACTIVITATS

1. Què volen dir les paraules i expressions següents: 'del pont estant', 'renillar', 'color sotana', 'tirar una guitza', 'bramar', 'baratar' i 'tricornis xarolats'?

2. Corregiu-vos els errors i, després, penseu quin ha estat el motiu de cada falta. Què hauríeu de fer en el futur per a evitar de nou el mateix error?

3. Consulteu aquest enllaç i digueu quina informació complementària hi ha sobre la ciutat de Girona que us permetria ampliar la descripció del dictat.

L’objectiu d’aquest anunci és detenir la violència als carrers entre joves I erradicar, si és que es pot, l’ús de les armes dels carrers. En la imatge final del vídeo podem observar una frase referent al tema principal: “Stop the bullets, kill the gun”, és a dir, “Para les bales, acaba amb les armes”. L’emissor de la campanya que promou aquest missatge és la cadena de ràdio ChoiceFM, una emissora que es posa en contacte amb els joves cada dia a través de FM. Aquesta és la principal estació de ràdio de música urbana i va dirigida especialment als joves londinencs.

A l’anunci de Choice FM es mostren un conjunt d’aliments quotidians: fruita, llet, aigua, salses… que exclaten, de sobte, en travessar-los un projectil.

La història que l’emissor ens vol transmetre és la destrucció que les armes provoquen en el món i les conseqüències que això pot dur a termini: acabar amb la vida d’un ésser humà.

Un darrere l’altre van esclafint els objectes que ens presenten: un ou, un got de llet, un pot de ketchup, una ampolla d’aigua i un meló esclaten de forma impactant i artística. Es tracta que el receptor no s’espante però s’adone del poder destructiu de les armes. Finalment, a l’igual que la destrucció que arriba a aquests elements, també pot abastar la vida humana.

Pense que l’anunci està molt ben ideat ja que una imatge val més que mil paraules; el publicista, que utilitza una càmera super ràpida, aconsegueix impressionar els espectadors amb la bellesa de les seues imatges. Mitjançant els elements quotidians s’apropa més al públic; però, l’element que utilitza al final (el meló d’Alger), ja ens posa enlerta perquè no el tria vanalment; ha estat la seua semblança amb la forma d’un cap humà i el roig de la sang perquè ha triat el meló d’Alger. És així com pot impressionar més encara l’espectador. Els colors que ha utilitzat i la música tranquil·la també influeixen en l’atracció que provoquen les imatges, d’altra manera el rebuig seria instantani i no arribaríem a la imatge final i, per tant, al missatge.

L’eslògan dóna molta força a la campanya i, després de veure l’anunci, et fa reflexionar sobre la importància d’erradicar les armes, sobretot entre els joves.

Quan pensem en les morts d’escolars a mans de companys als Estats Units o les últimes morts ocorregudes al Regne Unit ens pareixen mentida, però sabem que són ben certes. Curiosament aquests dos països desenvolupats són els que les estadístiques assenyalen com els majors posseïdors d’armes entre els ciutadans; i aquest fet pot ocasionar un augment dels crims desmesurat.

Calen molts anuncis com aquest per conscienciar la població.

Comentari fet per Lara Gea. 1r B (Curs 2008-2009)

Publicat anteriorment el 16 de febrer de 2009

Nom del producte / marca: Emissora de ràdio Choice FM.
Eslògan / logotip: 'Stop the bullets, kill the gun. Peace on the Streets.' / 'Para les bales, mata la pistola. Pau als carrers.'
Objectiu: Reduir la violència als carrers, rebaixar l'índex de crims, acabar amb l'ús de les armes (pistoles, navalles...).
Emissor: L'emissora de ràdio Choice FM.
Receptor: Totes les persones que veuen la publicitat, però, especialment, els joves.
Ubicació: L'espot ha sigut rodat als Estats Units i és obra de l'agència AMV BBDO i la productora Therapy Films.
Duració: 1 minut.

Descripció del conjunt d'imatges

Per a la gravació de l'espot s'ha utilitzat una càmera “phantom camera”, que captura 10.000 imatges per segon. Amb aquesta tècnica se'ns mostra la bellesa de les imatges que deixa una bala en impactar amb peces inanimades i quotidianes, com un ou, un got de llet, una poma, una botella de ketchup, una botella d'aigua i un meló. L'impacte final es produeix quan veiem, en l'última imatge, el cap d'un adolescent de color.

Descripció dels elements morfològics

- Escenari o ubicació: Tots els elements apareixen col·locats sobre un pal metàl·lic; darrere hi ha un fons pla, de color gris blavós.
- Sons: Una melodia de música clàssica.
- Objectes: Els objectes no tenen cap moviment, estan completament quiets, en estat de repòs; només sofreixen un estat d'explosió quan la bala els travessa i, en eixos moments, és quan juga la imatge amb els colors, la velocitat i el ritme de la gravació; tret de la imatge final en què apareix la cara del jove.

Aspectes sintàctics – expressius

- Plans i angles de la càmera: La càmera està col·locada en un punt fix, al mateix nivell d'altura que els objectes, sense cap moviment.
- Narració: Ivor Etienne, Director de Choice FM, comenta que l'emissora “s'agafa molt seriosament el tema del crim amb pistoles, per això hem llançat la campanya “Pau als carrers”, ja que els efectes de la violència amb armes afecta a part de la comunitat jove urbana amb la qual nosaltres entrem en contacte al Regne Unit”.
La força del missatge de l'anunci “Mata la pistola” ens ve a dir que no és gens atractiu dur una pistola, que una pistola no és cap joguet i que mai et traurà de cap perill el fet de portar-la. Al final, la violència amb armes destrueix les vides dels jóvens i, en mostrar aquest anunci en els mesos d'estiu, l'emissora esperava posar aquest missatge en la ment del jovent "quan ells estiguen cara a cara amb problemes o situacions conflictives".

Valoració crítica

Jo crec que sí que s'aconsegueix l'objectiu del missatge; queda clar un: No a la guerra, No a la violència, No a les armes: Pareu les bales. El moment en què la bala es dirigeix al cap del xiquet genera un clar rebuig en l'espectador que no vol veure com la bala progressa en la seua trajectòria. L'espectador no vol que passe cap mal o fet desagradable, no vol veure l'execució d'un innocent. És així com l'emissor ens dóna a entendre que les bales i les pistoles no duen a cap objectiu positiu i que el resultat mai no és bonic, sinó més aviat al contrari: comporta situacions d'intens dolor i sofriment.

Opinió personal

M'ha agradat aquest anunci publicitari perquè el missatge em resulta molt interessant i també la manera en què s'explica i mostra. Eixe joc de ritme amb les explosions i els colors resulta molt atractiu plàsticament parlant.

Montse Olmos, 1r B (Curs 2008-2009)

Article publicat anteriorment el 17 de febrer de 2009

Quan la bala travessa

els cossos...

L’objectiu de l’anunci és aturar l’ús de les armes, parar la violència, majoritàriament la racista.

L’emissor és, de primeres, l’empresa VOICE FM o, possiblement, alguna associació o ONG lligada a l’emissora que pretén aturar el nombre d’assassinats que hi ha hagut, darrerament, entre els joves i a mans de joves. En aquest sentit, els telediaris ens nodreixen de notícies sorprenents cada setmana i algunes pel·lícules com PAY IT FORWARD (Cadena de favors); BOWLING FOR COLUMBINE; BANG, BANG YOU’RE DEAD (Escola d'assassins. Bang, bang; estàs mort) o, en pla de comèdia negra, HEATHERS (Escola de joves assassins). La pretensióés que l'espectador pense sobre l'ús que se'n fa de les armes.

Per tractar-se d’un anunci publicitari hem de parlar d’un doble emissor: el publicista, que ha dissenyat una campanya enginyosa perquè agrade a la gent i qui l’ha contractat. Així mateix, hem de parlar de dos receptors del missatge: l’empresa que s'anuncia i els espectadors, als quals se’ls ha de presentar el missatge de forma clara, original i atractiva.

A l’anunci es veu com apareixen una sèrie d'objectes, en principi aliments en alguns dels quals el color roig (sang?) juga un paper rellevant, col·locats de forma estàtica i estètica, que exploten de forma violenta en ser travessats per una bala. Apareixen, en aquest ordre: un ou, un got de llet, una poma, una botella de ketxup, una botella d’aigua, un meló d’Alger i... el cap d’una persona, un adolescent negre, que mira, fixament, la càmera? Davant d’aquesta persona, la bala no arriba a descriure tota la seua trajectòria i, per sort, pel mateix lloc per on hauria de passar la bala, apareix un missatge que diu: “Para les bales. Mata la pistola.”

El fons sempre és d’un color grisenc i, mentre veiem les imatges, sona una peça de música clàssica.

En una primera interpretació vaig pensar que les armes porten la fam i, com a conseqüència d’aquesta fam, moltes persones moren. Però, més endavant, en veure un parell de vegades l’anunci, vaig entendre que “moren moltes persones per culpa de les armes i no és cap qüestió estètica, precisament, la que ens ensenya la mort”. Aquesta publicitat aconsegueix l’objectiu d’una forma retardada? S’ha de veure la publicitat un parell de vegades per poder entendre completament el missatge, que entenem només quan apareix la persona a la qual es dirigeix la bala. És, en aquesta escena, quan es crea un gran xoc en els espectadors perquè ja s'han acostumat a veure aliments rebentats a miquetes.

En la meua opinió, aquesta publicitat és de les més cruels que mai no he vist. No esperava que s’arribara tan lluny per a fer pensar la gent sobre les morts que creen la violència als carrers i les guerres. Realment, en un primer moment, vaig arribar a pensar que anava a veure com moriria aquella persona davant dels meus ulls.

Com ja he dit abans, si que he arribat a la conclusió que aquesta publicitat es més contra les guerres en les quals obliguen a participar els xiquets que contra l'ús d'armes de forma individual. Per culpa de les armes es perd aliment i es perden vides.

La música és un altre element que fa que aquest contrast entre aliments travessats i una possible persona travessada siga més impactant. La tranquil·litat que se't transmet, de sobte, es trenca en veure el cap del jove adolescent.

Comentari: Pau Aleixandre 1r. B (Curs 2008-2009)

Article publicat anteriorment el 18 de febrer de 2009

Les finestres sempre són com una porta al món i, per això, quan l'atracció que ens provoquen no és tan malaltissa com la del protagonista de la pel·lícula d'Alfred Hitchcock, Rear Window, també ens poden donar algunes alegries, connectar-nos amb una realitat diferent, sorprenent, divertida?

En el fons, una finestra no deixa de ser una motivació, una font de curiositat que, de vegades, ens desperta l'instint més xafarder, ens encomana un poc d'optimisme, ens fa irreflexius (Paperman) o ens convida a fer extravagàncies més o menys divertides.

---

Fitxa tècnica

Títol: Signs
Director: Patrick Hughes
Any: 2008
País: Austràlia
Gènere: Romanç
Durada: 12 minuts
Productor: Victoria Conners-Bell
Escrit per: Patrick Hughes, Karl Fleet i Nick Worthington
Idea: Publicis Mojo
Música original: Dmitri Golovko
Càsting: Nick Hamon i Megan D'Arey
Protagonistes: Nick Russell i Kestie Morsaai

---

---

Exercicis

Després que et mires el curt, completa la valoració crítica sobre ell amb una breu sinopsii amb l'anàliside:

- la trama,

- els moviments de càmera,

- el muntatge.

Per acabar amb el repàs sobre publicitat que hem vist la darrera setmana, mira't el següent anunci i presta atenció també a la música.

The key to reserva

La publicitat i el cinema s'han aproximat en moltes ocasions; per això, en l'anunci anterior, el director de cine Martin Scorsese volgué retre homenatge al cinema d'Alfred Hitchcock. Repassem huit dels grans títols que formen part de la seua filmografia a partir dels seus tràilers:

1935 - The 39 Steps
1951 - Strangers on a Train
1954 - Rear Window
1956 - The Man Who Knew Too Much, remake americà de la pel·lícula de 1934
1958 - Vertigo
1959 - North by Northwest
1960 - Psycho
1963 - The Birds

- Quantes imatges de la pel·lícula Psycho series capaç d'identificar?

- Què recordes de l'escena de North by Northwest que apareix en les imatges des del minut 0:48 fins al minut 0:54?

- Sabries localitzar el primer fotograma que recorda la pel·lícula The 39 Steps?

- Indica el moment on es fan més presents els inquietants animals de la pel·lícula The Birds.

- En homenatge a quines pel·lícules de les esmentades anteriorment apareixen les escenes en un tren?

- Has reconegut algun moment de Rear Window? Quin?

- Quan el personatge puja les escales veu caure un cos a través de la finestra, en quina pel·lícula hem vist una situació semblant?

- A quina banda sonora correspon la música d'aquest curt? Saps si és la mateixa que empra Scorsese en l'anunci del començament?

Títol: Cometas en el Cielo
Títol original: The Kite Runner
País: USA
Estrenat als USA: 14/12/2007
Estrenat a Espanya: 07/03/2008
Productora: Wonderland Films
Director: Marc Forster
Guió: David Benioff, Khaled Hosseini (novel·la)

Banda sonora: Alberto Iglesias
Repartiment: Susan Zangl, Shaun Toub, Khalid Abdalla, Atona Leoni.

Estem davant d'una pel·lícula tendra i dura al mateix temps on dos amics, més que germans, mantenen una relació especial d'amo i criat. Els dos protagonistes, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada),conviuen en la mateixa casa i tenen una relació estreta que els porta a estimar el vol dels catxerulos, el cine americà i la lectura de contes, a l'estil de Les mil i una nits. Les circumstàncies personals primer (enveja i traïció) i les històriques del país on viuen, després, els porten a la separació i les seues vides no tornaran a coincidir físicament. Només, vint anys més tard, una carta i una fotografia permetran recuperar per uns instants aquell temps d'esperança i amistat.

La novel·la de l'escriptor americà, d'origen afgà, Khaled Hosseini, en la qual s'ha basat el guió de la pel·lícula, va ser tot un èxit de vendes allà pel 2005; potser perquè en dóna una visió del conflicte afgà (possible guerra civil, invasió russa, dictadura dels talibans) molt occidental i a l'americana. Aquest transfons històric ens permet veure l'evolució d'algun dels personatges que ja de menuts mostraven el seu odi i la seua actitud racista envers els joves azagra.

La fotografia, de Roberto Schaefer, i la música, de l'espanyol Alberto Iglesias (candidata a l'Òscar), aconsegueixen crear un clima idíl·lic en alguns moments de la pel·lícula i ens sotraguegen un poc el cor. No m'estranya que haja arrencat alguna que altra llagrimeta entre el públic.

La pel·lícula plasma bé la situació de la comunitat afgana als Estats Units i el contrast de pensaments i costums. Han passat vint anys i les vides d'aquells dos joves han dibuixat camins ben diferents, tots dos tortuosos, però els d'un més que els de l'altre.

Una telefonada des de Pakistan permetrà a Amir (Khalid Abdalla) regressar a l'Afganistan a la recerca de la seua pròpia redempció, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans. Allà veurem els canvis físics que ha experimentat el paisatge; els canvis polítics, que han empobrit la societat i han cercenat la democràcia; i els canvis morals, que han portat els seus habitants a l'Edat Mitjana. Amir s'hi enfrontarà a tots els seus fantasmes del passat i als del seu país per recuperar la dignitat perduda i al fill del seu gran amic. Per primera vegada obrarà de forma valenta i segura i superarà els límits que la seua infantesa poruga li havia imposat.

En tornar als Estats Units veurem realment el canvi que ha obrat el viatge en el protagonista i tindrem ocasió de recuperar les imatges del començament de la pel·lícula on milers de cometes volen en un cel blau, carregat d'esperança.

Llàstima que aquest cel no siga el de Kabul i el missatge passe per la recerca d'una vida millor lluny de la pròpia terra, del propi país!

Comentari de Jaume Mont publicat anteriorment amb data de 6 de juny de 2009.

Charles Chaplin (Londres, 16 d'abril de 1889 - Corsier-sur-Vevey, 25 de desembre de 1977) va ser un gran mim i un dels grans creatius del cinema mut. Va sobreviure al canvi de la indústria cinematogràfica i l'aparició del cinema sonor va confirmar que es tractava d'un gran actor i un bon director de cinema. La major part de les seues pel·lícules les va rodar en blanc i negre, però la seua darrera producció com a director, La comtessa de Hong-Kong per exemple, la filmà en color.

"El seu principal personatge era Charlot, conegut com The Tramp al món anglòfon i Carlitos al Brasil. Charlotés un vagabund amb aires refinats de gentilhome. La seva vestimenta típica era una corbata estreta, unes sabates i uns pantalons balders, un barret fort i un bastó de bambú. La cara adornada amb un bigoti esquifit". (En Viquipèdia, entrada Charles Chaplin)

En aquest curt d'animació, Charlot esdevé l'actor principal i, com en moltes de les seues pel·lícules, s'enamora de la xica. Però el curt no sols se centra en les pel·lícules de Chaplin; també fa referència a d'altres personatges que apareixen en pel·lícules posteriors com l'extraterrestre ET, els dinosaures de JurassicParko l'aventurer Indiana Jones.

De tota manera, el que us propose hui és que, després de contemplar el curt, identifiqueu algunes de les recreacions del personatge de Charlot en les seues pròpies pel·lícules.

Quantes escenes ets capaç d'identificar?

Per si no ho teniu clar, us recorde alguns dels títols més destacats de Charles Chaplin: The vagabond (1916), The Kid(1921), La quimera de l'or (1925), El circ (1928), Llums de la ciutat (1931), Temps moderns (1936), El gran dictador (1940) o Monsieur Verdoux(1947) i us deixe enllaços en Youtube d'algunes escenes que us poden refrescar la memòria:

- Temps moderns (fragment de la fàbrica) i l'escena final

- La quimera de l'or ouna altra còpia i la imitació,

- The vagabond,

- Llums de la ciutat(l'escena de la violetera a partir del minut 7:34 i, al final, l'escena de la rosa a partir del fotograma 1:22:40),

Referències que apareixen en el curt a altres pel·lícules:

- ET, el extraterretre

-Indiana Jones i el temple maleït, (més informaciósobre el personatge)

- Jurassic Park

Apunt publicat anteriorment en aquest blog el 8 de gener de 2013

Visiteu l'apunt de 400 colps

"Cien años de soledad" de Gabriel García Márquez ens acompanyarà sempre. DEP

Mentre rellegia "Cien años de soledad" m'he trobat un text magnífic que ens recorda com veien la tecnologia i, en especial, la imatge en moviment els nostres avantpassats. Es tracta d'un cas en què els espectadors es van sentir estafats perquè al protagonista de la pel·lícula que havien anat a veure ja havia mort en un film anterior que havien passat a la mateixa sala.

M'he permés fer la traducció del text original de Gabriel García Márquez, publicat el 1980 a Barcelona per Plaza-Janés. La novel·la és tot un regal per a qualsevol lector. El text diu així:

"Enlluernada per tantes i meravelloses invencions, la gent de Macondo no sabia per on començar a sorprendre's. Passaven les nits en vetla mentre contemplaven les pàl·lides peretes elèctriques alimentades per la planta que portà Aureliano Triste en el segon viatge del tren, i a l'obsessionant tumtum del qual va costar temps i treball acostumar-se.

Es van indignar amb les imatges vives que el pròsper comerciant el senyor Bruno Crespi projectava en el teatre amb taquilles de boques de lleó, perquè un personatge mort i sepultat en una pel·lícula, i per la desgràcia de la qual es van vessar llàgrimes d'aflicció, va reaparéixer viu i convertit en àrab en la pel·lícula següent.

El públic que pagava dos centaus per a compartir les vicissituds del personatge, no va poder suportar aquella burla inaudita i va trencar les cadires. L'alcalde, a instància de Bruno Crespi, va explicar per mitjà d'un ban, que el cine era una màquina d'il·lusió que no mereixia els desbordaments passionals del públic.

Davant de la descoratjadora explicació, molts van estimar que havien sigut víctimes d'un nou i aparatós assumpte de gitanos, de manera que van optar per no tornar al cine, considerant que ja tenien prou amb les seues pròpies penes per a plorar per fingides desventures de sers imaginaris. Una cosa semblant va ocórrer amb els gramòfons de cilindres que van portar les alegres comares de França en substitució dels antiquats orguenets, i que tan profundament van afectar per un temps als interessos de la banda de músics.

Al principi, la curiositat va multiplicar la clientela del carrer prohibit, i fins i tot es va saber de senyores respectables que es van disfressar de vilans per a observar de prop la novetat del gramòfon, però tant i tan de prop el van observar, que molt prompte van arribar a la conclusió que no era un molí de sortilegi, com tots pensaven i com les comares deien, sinó un truc mecànic, que no podia comparar-se amb res tan commovedor, tan humà i tan ple de veritat quotidiana com una banda de músics. Va ser una desil·lusió tan greu, que quan els gramòfons es van popularitzar fins al punt que en va haver un en cada casa, encara no se'ls va tindre com a objectes per a entreteniment d'adults, sinó com una cosa bona perquè l'estriparen els xiquets.

En canvi, quan algú del poble va tindre oportunitat de comprovar la crua realitat del telèfon instal·lat a l'estació del ferrocarril, que a causa de la maneta es considerava com una versió rudimentària del gramòfon, fins als més incrèduls es van desconcertar. Era com si Déu haguera resolt posar a prova tota capacitat de sorpresa, i mantinguera els habitants de Macondo en un permanent vaivé entre l'alegria i el desencant, el dubte i la revelació, fins a l'extrem que ja ningú podia saber a ciència certa on estaven els límits de la realitat."

Publicat anteriorment el 7 de desembre de 2008

El país

Títol: Cometas en el Cielo
Títol original: The Kite Runner
País: USA
Estrenat als USA: 14/12/2007
Estrenat a Espanya: 07/03/2008
Productora: Wonderland Films
Director: Marc Forster
Guió: David Benioff, Khaled Hosseini (novel·la)

Banda sonora: Alberto Iglesias
Repartiment: Susan Zangl, Shaun Toub, Khalid Abdalla, Atona Leoni.

Estem davant d'una pel·lícula tendra i dura al mateix temps on dos amics, més que germans, mantenen una relació especial d'amo i criat. Els dos protagonistes, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada),conviuen en la mateixa casa i tenen una relació estreta que els porta a estimar el vol dels catxerulos, el cine americà i la lectura de contes, a l'estil de Les mil i una nits. Les circumstàncies personals primer (enveja i traïció) i les històriques del país on viuen, després, els porten a la separació i les seues vides no tornaran a coincidir físicament. Només, vint anys més tard, una carta i una fotografia permetran recuperar per uns instants aquell temps d'esperança i amistat.

La novel·la de l'escriptor americà, d'origen afgà, Khaled Hosseini, en la qual s'ha basat el guió de la pel·lícula, va ser tot un èxit de vendes allà pel 2005; potser perquè en dóna una visió del conflicte afgà (possible guerra civil, invasió russa, dictadura dels talibans) molt occidental i a l'americana. Aquest transfons històric ens permet veure l'evolució d'algun dels personatges que ja de menuts mostraven el seu odi i la seua actitud racista envers els joves azagra.

La fotografia, de Roberto Schaefer, i la música, de l'espanyol Alberto Iglesias (candidata a l'Òscar), aconsegueixen crear un clima idíl·lic en alguns moments de la pel·lícula i ens sotraguegen un poc el cor. No m'estranya que haja arrencat alguna que altra llagrimeta entre el públic.

La pel·lícula plasma bé la situació de la comunitat afgana als Estats Units i el contrast de pensaments i costums. Han passat vint anys i les vides d'aquells dos joves han dibuixat camins ben diferents, tots dos tortuosos, però els d'un més que els de l'altre.

Una telefonada des de Pakistan permetrà a Amir (Khalid Abdalla) regressar a l'Afganistan a la recerca de la seua pròpia redempció, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans. Allà veurem els canvis físics que ha experimentat el paisatge; els canvis polítics, que han empobrit la societat i han cercenat la democràcia; i els canvis morals, que han portat els seus habitants a l'Edat Mitjana. Amir s'hi enfrontarà a tots els seus fantasmes del passat i als del seu país per recuperar la dignitat perduda i al fill del seu gran amic. Per primera vegada obrarà de forma valenta i segura i superarà els límits que la seua infantesa poruga li havia imposat.

En tornar als Estats Units veurem realment el canvi que ha obrat el viatge en el protagonista i tindrem ocasió de recuperar les imatges del començament de la pel·lícula on milers de cometes volen en un cel blau, carregat d'esperança.

Llàstima que aquest cel no siga el de Kabul i el missatge passe per la recerca d'una vida millor lluny de la pròpia terra, del propi país!

Comentari de Jaume Mont publicat anteriorment amb data de 6 de juny de 2009.

Si vols veure més detalls de les fotos, amplia-les clicant sobre cadascuna d'elles.

Foto: 'Boques que alenen'

Edifici Octubre CCC (València)

Foto: 'Cinc en ratlla i un que s'amaga'

Decoració de la façana d'un edifici de la plaça del Mercat (València).

Foto: 'Cercles ocults?'

Taulell del terra del Mercat Central de València.

Foto: 'Geometria plural en la cúpula'

Cúpula central del Mercat Central de València.

Foto: 'On estan els cercles?'

Mercat Central de València

Foto: 'Joc de dos'

Mercat Central de València

Autor: Cesc

Si voleu ampliar el tema de l'amor i les taronges, recordeu que:

- Enric Valor publicà una rondalla titulada L'amor de les tres taronges. La podeu trobar, per exemple, al volum VI de les Rondalles valencianes publicat l'any 2001 per Edicions del Bullent. Escolteu l'adaptació feta per uns companys de 3r d'ESO de l'IES Arabista Ribera clicant ací.

- Gabriel Janer Manila i Luis Delgado, van publicar un poema que porta per títol també: "L'amor de les tres taronges", canta per Maria del Mar Bonet, i que diu:

Això era i no era.
Que faci bon viatge la cadernera!

Conten que un príncep, bell i galant,
que no reposa ni un sol instant,
tresca la terra com per encant.

-L'amor de les tres taronges,
no sabríeu per on cau?
-Set gegants diuen que el guarden
ben tancat amb pany i clau.
De nit, quan la fosca entrava,
veu un llumeneret blau;
com més va, més lluny el veia...
-Hi arribaré, si a Déu plau.

Ai, ai! El gegant remuga:
-Sent olor de carn humana.
La geganta l'ha amagat,
que el gegant té tanta gana
que se'l voldria menjar
dins la mateixa setmana.
La nit és fosca, el gegant
ronca com la tramuntana.

Pel sementer de formigues
escampa tres sacs de blat.
per aconhortar les feres
ha comprat tot un ramat.
La serp de set caps alçava
set boques de fil puat
i al punt la llet de set gerres
els set caps ha doblegat.

Ja és de nit quan arribava
a la porta, el jovencell.
Tot d'una endevina l'arbre:
n'és el taronger més bell.
Tres taronges hi flamegen,
totes tres fan un ramell.
Al cap cimal d'aquell arbre
ha fruitat l'amor per a ell.

Els gegants dormen tranquils,
-dormen amb un ull obert-.
Collí l'amor en Bernadet
i, abans, que fos descobert,
reprèn el camí del vent,
peus falaguers, cor despert.
Cada cabell li tremola.
Ai, que la nit l'ha encobert!

Ai, ai! que tot set l'encalcen.
La terra crida: endavant!
Els llança cintes de seda,
flocs de colors que, a l'instant,
omplen aquells camps d'espines,
de ganivets i d'espant,
de foc, que al punt ja no resta
ni l'ombra d'un sol gegant.

De la primera taronja
una al·lota ben garrida
n'ha sortit, tan bella i blanca,
que potser el sol l'ha ferida.
Ai, ai, que de la segona
surt una jove esmortida!
Ambdues han mort de set,
tan prest han colat la vida.

No l'obrissis, la tercera,
Bernadet, car ni amb diner
no compraries la vida
que ha brostat del taronger.
Arran del brocal d'un pou,
-n'és aquest el fruit darrer-
en obrir l'altra taronja
floreix l'amor venturer.