Mira, de pena, desvalgudes mans,
els carrerons que entre la murta duien
fins a la mar, la voluntat amable,
tot allò que, al remat, aigua en cistella,
era rompuda claredat, l’enigma.
Un vell amor, l’inconsolable amor,
mentre del cel es despenjaven arbres
de fruits daurats i delitosos, tot
aquell amor que retornava, invicte.
Hi havia veles i, en el solc, l’alosa.
La meditada i complaguda gràcia,
el gir pueril, la negligent tendresa,
la convinguda i parent nostàlgia,
els rossinyols en el llorer encara,
i tantes coses que ens exciten, tantes.
El gest sol·lícit, el silenci en punt.
Duia, ja veus, en el costat un vidre,
quatre sonets, en les butxaques l’aigua,
la nit penjaves en el clau, del mur.
***
Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.
Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.
Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.
Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.
________________________________________
Els autors i els gravats:
.JPG)
Flor Martínez