Un dia, fa molts anys, jo viu la Primavera.
Era una dona estranya. Vivia al pis de dalt.
Mai no l’havíem vista ni sabíem qui era.
I totes les veïnes, en tornar al mercat,
parlaven a la porta del pati amb la portera.
Menejaven el cap, només deien: Ja, ja...
Contemplava els infants. Devien agradar-li.
Mirava com jugaven i se sentia trista.
Era una dona estranya. Terriblement esvelta.
Alta. Sempre de dol. Tenia els llavis grossos.
Després vàrem saber que tenia un fill mort.
Era mestra d’escola. El pare del seu fill
era un home casat. Ella vivia sola...

Mira, de pena, desvalgudes mans,
els carrerons que entre la murta duien
fins a la mar, la voluntat amable,
tot allò que, al remat, aigua en cistella,
era rompuda claredat, l’enigma.
Un vell amor, l’inconsolable amor,
mentre del cel es despenjaven arbres
de fruits daurats i delitosos, tot
aquell amor que retornava, invicte.
Hi havia veles i, en el solc, l’alosa.

La meditada i complaguda gràcia,
el gir pueril, la negligent tendresa,
la convinguda i parent nostàlgia,
els rossinyols en el llorer encara,
i tantes coses que ens exciten, tantes.
El gest sol·lícit, el silenci en punt.

Duia, ja veus, en el costat un vidre,
quatre sonets, en les butxaques l’aigua,
la nit penjaves en el clau, del mur.

***

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.

Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.

Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.

Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.

________________________________________

Els autors i els gravats:

Flor Martínez

toques murs de tenebres
que et cremen a les mans.
recordes perseveres
un inútil afany.
creix la nit i tu creixes
amarg com un arrap.
pels murs de les tenebres
cau obscura la sang.
en la nit et fa créixer
amargament l’espant.
escoltaves les telles
fondes del mort i pam.
et recordes et penses
mentre et busquen en va.
tocaves les tenebres
et miraves les mans.
les veies alienes
ignores què ha passat.
amb elles tan trist temptes
els signes esborrats.
si vas a les palpentes
no saps d’on véns on vas.
et couen les papelles
trèmul evoques anys.
sonen al carrer velles
pedres del mort i pam.
toques murs de tenebres
tens els ulls plens de sang
en les pupil·les cegues
en vidres de l’espant.
voldries àvid veure
tens els ulls estellats.
escoltes breus les pedres
l’atroç joc dels infants.

________________________________________

Els autors i els gravats:

Aida Roldán

Isaac Folch ______________ i Santiago Carrero

Amplieu informació: La Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic

Temptes, primer, la rodonor dels pits,

el seu volum reiterat i eficaç,

la seua carn flexible i amorosa.

Amb caut amor, no es desperte la fúria,

temptes els pèls en el dolç engonal

distretament i demorant l’extrem,

fins arribar una grata imminència.

I amb el dit, el dit índex, i hàbil,

hàbil i expert en tan dolços afers,

a poc a poc te’l fiques dintre el sexe,

pressionant lleugerament només,

i arribaràs al gran plaer, autàrquica.

Vicent Andrés EstellésL’amant (1977)

________________________________________

Els autors i els gravats:

Javi Escorcia

Alexandre Cervera,

Sandra Bou

El passat dimecres 8 de maig amb motiu de la presentació dePlan de futur, l’obra deMàrius Serra que va ser premi Sant Jordi de Novel·la el 2012, el propiMàrius Serraiel matemàtic i filòleg valenciàJosep Guia, moderats per la periodista Reis Juan, van parlar del llibre que recrea lliurement el peculiar entorn familiar del matemàtic figuerencFerran Sunyer.

En un to entre didàctici distés, amb molt bon humor, entre tots tres oferiren al públic present al Bar de ciències de l'Octubre CCC una panoràmica prou detallada del procés de creació, de l'anàlisi de l'obra, i de la figura del matemàtic figuerenc en qui se centra la novel·la. És per això que deixaren als qui encara no havien pogut llegir la novel·la amb les ganes de conéixer amb major detall el protagonista del relat,Ferran Sunyer,una de les figures matemàtiques de fama mundial del segle XX malgrat les adversitats d'haver nascut amb una paràlisi cerebral que no li permetia ni escriure ni desenvolupar la seva carrera en un moment d'aïllament científic a Espanya ocasionat pel règim franquista. Tot i la seua brillant trajectòria durant els anys 50 i 60, encara hui és una figura desconeguda.

Durant els diferents torns de paraula quedà clara la importància de les cosines perquè la difusió de la seua obra haguera sigut possible i també la relació amb personatges importants de l’època com en Salvador Dalí, que va ser parella d’una de les cosines.

Us convidem a llegir el llibre que relata uns fets reals però novel·lats amb la intel·ligència i el joc a què ens té acostumats en Màrius Serra.

Oh fusta humana com cap fusta
Ploren carrers avingudes i places
Jeu tot estès a vostres castes faldes
......el che guevara

Jeu tot estès sobre els pupitres castos
Mort per a sempre Punys de fonda còlera
Oh fusta humana metrallada pena
......el che guevara

Vicent Andrés EstellésEls camins de la llibertat(1977)

Els autors i els gravats

Sergey Daravan Aleksandrovich

Rubén Jordán Chanzá

Paqui Méndez ens envia la següent invitació per al divendres, dia 17 de maig: projecció i debat del documental ¡Cuidado, resbala!, presentat per Montserrat Clos i Vanessa Gómez.

L'acte tindrà lloc a les 7 de la vesprada, a la Llotgeta del Mercat Central de València.

T'enamores de tot; si vols, de totes.
Perds el cul pel carrer, sempre darrere
de la primera que t’hi trobes. Perds
l’alé seguint-les pels carrers. Invoque

tots els carrer de Palma. M’enamora
la vida. La seguesc per totes bandes.
Me n’entre al bar i puge l’escaleta.
Compre flors i diaris. Mire els núvols.

M’enamora la vida. O bé, m’agrada.
M’agrada contemplar-la al meu davant.
La rodonor moguda del seu cos,

totes les teles de la vida. Em passe
la vida, imaginant com es despulla
la vida, mentrestant l’espere al llit.

L’autora i els gravats

Carola Cruz

Com sona l'ESO s'ha convertit en l'encontre d'alumnes i professors de música més organitzat i dinàmic que s'ofereix des dels centres d'ensenyament. Una vegada més, i ja en van 14, un grup de professors entusiastes han estat capaços de reunir centenars de joves al voltant de la música i la creació. La trobada es fa cada any en un lloc diferent; en aquesta ocasió l'encontre ha tingut lloc a Cocentaina. Durant quatre dies, entre el dimecres 8 i el dissabte 11 de maig, s'ha promogut la convivència i la participació en múltiples activitats artístiques (música i dansa fonamentalment) i s'ha treballat la disciplina que requereix treballar amb qualitat aquestes activitats artístiques.

Mireu-vos un tast del concert acíi segur que, en les propores ocasions, no us ho voldreu perdre. Ja coneixieu David, el responsable en el nostre centre de l'activitat, i el seu entusiasme; a ell heu d'agrair poder participar en una activitat tan interessant.

El Festival Internacional de Cine Performance i Cine Antisistema KAPAS naix en 2012 com una col·laboració entre alguns dels Arxius d'Art Performance i programadors i curadors d’arreu de l'Estat. Naix com a canal de difusió per a posar de manifest i traslladar al ciutadà una sèrie de films i treballs audiovisuals que mereixen una consideració per la seua especificitat i per la seua divergència amb les formes tradicionalment establertes del llenguatge cinematogràfic, i per la seua navegació en espais artístics intermèdia.

A l’edició valenciana, la gent d’El Col·lectibo hem tractat de generar una experiència que supose una aportació específica. Col·laboren amb nosaltres el festival de curtmetratges ACURT i el col·lectiu Grup de Treball Cine-Ex (GTCE).

També proposem una taula redona on poder debatre obertament els temes que KAPAS posa en joc: el registre de l’art d’acció, l’arxiu i la cultura com a bé comú. Comptarem amb Pedro Alba (productor cultural responsable del festival KAPAS), Bartomeu Ferrando (professor de performance a la Universitat Politècnica de València) i Nelo Vilar (artista promiscu, membre d’El Col·lectibo).

I, per fi, proposem una convocatòria internacional de micrometratges d’un minut ("Micrometratges en lowtech: amics del pixel") gravats amb mòbil, que seran exhibits en el festival i passaran a formar part de l’arxiu del festival KAPAS.

Programa

Dimecres 15

-17:30h Documental The YES MEN de Dan Ollman, Sarah Price i Chris Smith

-19:30h Presentació del festival KAPAS, amb Pedro Alba

Documental/videoperformance A Ca la Paka: performance, genero y pueblo de Pedro Alba + Documental/videoart Tiranía estética de Pedro Alba

Documental Lo que puede un cuerpo del Ministerio de Cultura de la República Colombiana

Documental Kalistäck de Kalistäck i Paulo Pinto

Dijous 16

- 17:30h Sessió de cinema d’avantguarda històric. Presentada per Jesús Peralta (GTCE)

-19:30h Sessió a càrrec d’Acurt, Festival de Curtmetratges i art audiovisual de València

-21:30h Sessió a càrrec del gtce (Grup de Treball Cine-EX)

Divendres 17

-17:30h Documental Oscar de Sergio Morkin

-19:00h Micrometratges en lowtech. Amics del píxel.
Presentació dels micrometratges rebuts en la Convocatòria

-21:00h "Registre d’acció, arxiu i cultura lliure". Taula redona amb Bartomeu Ferrando, Nelo Vilar, Pedro Alba, Jesús Peralta i Raúl Contrera. Moderen Raul Ortega i Rosana Ortí.

Organitzat per El Col·lectibo amb la col·laboració de l'Octubre CCC

Més informació a El Col·lectibo

Bases de la convocatòria de Micrometratges en low tech: amics del píxel

Més informació

Torne al racó, que tampoc no és racó

Torne al racó, que tampoc no és racó,

on mire molt i comprenc més encara.

Veig arribar tongades de tenebres

en cavallons de molt confús destí.

Pena de mort a la rosella fràgil!

Han regirat el clavell del balcó.

Escolte el mar, molt combatut pels vents.

Escric i bec, i escric i bec; sols, pena.

Pena només, i afegitons de ràbia.

Escolte el mar; no li obriré la porta?

Fume i escric, i discretament bec.

Torna a arribar, massa enjorn, la tardor.

Dormen els fills i la muller; estic sol.

Contemple el llum breu de la cigarreta:

és com un cor que palpita a la fosca.

És com un cor elaborant un dia.

El dia gran, que vindrà, malgrat tot.

A poc a poc arriba a la ciutat
-i puja febrilment pel moll de l’os-
la tardor, una boira, una humitat.

Les dones tornen cercant el repòs,
en formes d’una gràcia vençuda,
i creix l’enyorament en tot el cos

-els llums sobre l'asfalt de l'avinguda,
nostàlgia de camps i de collites,
alguna cosa incògnita rompuda-:

torna a la roba el cos, després dels mites
de l’amor salnitrós (l’era, el llit),
les hores que semblaven infinites.

Ara és quan endevina l’infinit,
mentre intenta arribar, morint-se, a port
el vell vaixell de fusta de la nit,

el lent crepuscle, el sentiment més fort,
molt més encara que la nit, que té
l’agonia de no saps quina mort.

Ni saps quin últim fil ara et sosté,
tractant de posar oli en el gresol
d’una remota i desvalguda fe.

Et sents, de sobte, desvalgut i sol,
Amb un desig darrer de companyia
Per a tota la vida, si Déu vol.

Escriuràs, si saps fer-ho, l’elegia,
mentre et creix un anhel familiar
del foc encés i d’una dinastia.

Has vist massa vegades, a l’atzar,
un llum encés darrere unes cortines,
i has desitjat la casa i un passar.

Penses el foc i l’aigua de les cuines,
i penses el llit i el llit desfet,
i tot allò que ignores ho endevines.

Potser, sols, la tardor siga un calfred
que t’il·lumina tota l’existència
ara que la vivies més distret.

Et vindrà, de calfred, la vehemència,
algunes ganes de comoditat,
de mirar-te en la teua descendència.

Et pujarà pels ossos la humitat
i sentiràs que tot arriba i passa
i voldràs arrelar en la ciutat,

i tenir com es diu, la teua casa.

L'autora i els gravats:

Alba Cuenca

He
vingut,
Miguel Hernández,
ací
on
jeus,
com
volia
fa
molts
anys.
He
callat
mirant
el
nínxol.
He
volgut
inútilment
repetir-me
en
silenci
un
vers
teu.
He
sentit
una
pena
invencible,
com
un
nus
molt
vulgar
a
la
gola.
He
callat.
Sols
llegia
el
teu
nom
a
la
llosa.
Molt
de
temps
desitjava
venir.
Sóc
ací.
Dempeus,
mire
el
nínxol.
Cau un sol molt suau, molt de mel. Els ocels, creuen l’aire.
Jo
havia
de
venir
i
he
vingut.
Sóc
ací.
Humilment,
sóc
ací.
Et
recorde,
Miguel.
No
puc
més.
No podia més ja i he vingut. He creuat el cementeri.
Finalment,
he
arribat.
El
moment
més
intens
a
la
meua
existència.
No
t’he
dut
un
gesmil,
un
gerani.
T’he
dut
més
silenci,
Miguel.
He
temptat,
de
genolls,
amb
la
mà,
el
teu
nom
a
la
llosa.
No t’oblides, Miguel. Jo t’ho pregue.

(Alacant, 3-2-1960)

http://prezi.com/ocohw_bgr4vb/lomce-crida-f3/

El Padrino són tres pel·lícules de Francis Ford Coppola sobre la màfia i sobre el crim organitzat. Aquesta trilogia, ja clàssica dins del món del cinema, tracta una etapa importat de la història dels Estats Units on estava ben present el desarrelament produït per la constant immigració; una immigració plural i diversificada on els sicilians eren un de tants grups humans que buscaven la cohesió entre ells encara que fora fent ús de la violència per mantenir la importància dels seus clans familiars, que aparentaven decència i mostraven riquesa de cara a unes autoritats, en moltes ocasions, corruptes.

A més, al llarg de les tres pel·lícules de TheGodfather podem observar un tractament sociològic, una manera d'entendre la família i les relacions humanes dins i fora del clan familiar. L'amor, la fidelitat, la seguretat, la protecció... s'alternen amb la traició, l'odi, la mentida o el rebuig. Tots dos paral·lels estan ben presents i apareixen i reapareixen quan algun membre del clan, malgrat haver criticat els mètodes mafiosos emprats per una part de la família en el seu quefer quotidià, ha de mostrar la fidelitat al grup perquè l'estima per la família està per damunt de qualsevol altre principi. I serà aquesta mena d'estima suprema per la família la que incapacitarà els seus memebres per a atorgar el perdó i mantenir els remordiments fins que la venjança siga executada.

En el fons, aquest retrat de l'ànima familiar fet per Coppola a partir del guió de Mario Puzo, aquest retrat del comportament humà, en ocasions profundament primitiu, no deixa de ser un retrat de la societat americana d'aquella època on les pors i les diferències estaven presents i acabaven potenciant-se per aconseguir poder i riqueses. És la lluita per la supervivència, que comença quan l'emigrant Vito Andolini Corleone, primer al vaixell i, més tard, a l'illa d'Ellis, es troba una massa ingent de persones de diferents ètnies i diferents nacionalitats que lluiten, com ell, per trobar un lloc en aquella terra promesa on tot serà possible, fins i tot la pèrdua de la vida i, per tant, de la llibertat després d'haver aconseguit aparentment el somni americà.

Títol: Cometas en el Cielo
Títol original:The Kite Runner
País: USA
Estrenat als USA: 14/12/2007
Estrenat a Espanya: 07/03/2008
Productora: Wonderland Films
Director: Marc Forster
Guió: David Benioff, Khaled Hosseini (novel·la)

Banda sonora: Alberto Iglesias
Repartiment: Susan Zangl, Shaun Toub, Khalid Abdalla, Atona Leoni.

Estem davant d'una pel·lícula tendra i dura al mateix temps on dos amics, més que germans, mantenen una relació especial d'amo i criat. Els dos protagonistes, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada),conviuen en la mateixa casa i tenen una relació estreta que els porta a estimar el vol dels catxerulos, el cine americà i la lectura de contes, a l'estil de Les mil i una nits. Les circumstàncies personals primer (enveja i traïció) i les històriques del país on viuen, després, els porten a la separació i les seues vides no tornaran a coincidir físicament. Només, vint anys més tard, una carta i una fotografia permetran recuperar per uns instants aquell temps d'esperança i amistat.

La novel·la de l'escriptor americà, d'origen afgà, Khaled Hosseini, en la qual s'ha basat el guió de la pel·lícula, va ser tot un èxit de vendes allà pel 2005; potser perquè en dóna una visió del conflicte afgà (possible guerra civil, invasió russa, dictadura dels talibans) molt occidental i a l'americana. Aquest transfons històric ens permet veure l'evolució d'algun dels personatges que ja de menuts mostraven el seu odi i la seua actitud racista envers els joves azagra.

La fotografia, de Roberto Schaefer, i la música, de l'espanyol Alberto Iglesias (candidata a l'Òscar), aconsegueixen crear un clima idíl·lic en alguns moments de la pel·lícula i ens sotraguegen un poc el cor. No m'estranya que haja arrencat alguna que altra llagrimeta entre el públic.

La pel·lícula plasma molt bé la situació de la comunitat afgana als Estats Units i el contrast de pensaments i costums. Han passat vint anys i les vides d'aquells dos joves han dibuixat camins ben diferents, tots dos tortuosos, però un més que el de l'altre.

Una telefonada des de Pakistan permetrà a Amir (Khalid Abdalla) regressar a l'Afganistan a la recerca de la seua pròpia redempció, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans. Allà veurem els canvis físics que ha experimentat el paisatge; els polítics, que han empobrit la societat i han cercenat la democràcia; i els morals, que han portat els seus habitants a l'Edat Mitjana. Amir s'hi enfrontarà a tots els seus fantasmes del passat i als del seu país per recuperar la dignitat perduda i al fill del seu gran amic. Per primera vegada obrarà de forma valenta i segura i superarà els límits que la seua infantesa poruga li havia imposat.

En tornar als Estats Units veurem realment el canvi que ha obrat el viatge en el protagonista i tindrem ocasió de recuperar les imatges del començament de la pel·lícula on milers de cometes volen en un cel blau, carregat d'esperança.

Llàstima que aquest cel no siga el de Kabul i el missatge passe per la recerca d'una vida millor lluny de la pròpia terra, del propi país!

Comentari de Jaume Mont publicat anteriorment amb data de 6 de juny de 2009.

Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l’aire.
Jo et mire el cul alíger i tendral.
Galtes de cul com mai n’havia vistes!
Avui comprenc l’encert precís del mot.
Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.

* * *

Amb sacres dits / amb dits de confitura,
sí, prem, amor, / els dos lavis del sexe
i l’has obert / com una rosa humida
i ens hem quedat /bocabadats en veure’l
i hem lloat / les seues galeries
de murs humits / i resplendents tothora.

* * *

et viu un pit per dessota la brusa,
més bé petit, i el recorde moltíssim,
et pense el pit petit dintre la mà,
et pense el pit i la meua besada,
i l’entrecuix i el furor, tantes coses.